Ara que ja no puc més
ara que no puc pagar
ni el menjar que m’omple,
renego de tants anys
adulant els gràcils cants
que han generat tots ells
polítics, també banquers.
Ara que ja no puc més
ara que no puc pagar
ni els estudis dels fills,
espero que la justícia
enfonsi els ulls cruents
en nits d’insomni, malícia.
Ara que ja no puc més
ara que no puc pagar
ni l’aigua que manté viu,
em pregunto el destí
si m’hagués rebel·lat abans
a temps per refer el camí.
El mapa damunt la taula
prou disposats a xerrar:
recels escrits a la faula
que ens donen per a demà.
Volen somnis trossejats
una terreta dividida
llibres espanyolitzats
una pàtria esquifida.
Sou només serps escuades
sangoneres del mal
de terres conquistades
filles del feroç capital.
Se us obriran les pells
quan moltes dones s’agitin
per reclamar a rampells
que les lleis no les limitin.
Quan als capvespres d’estiu
els pagesos ja no seguin
pel preu que els extingiu
i els crits de lluita cremin.
Se us buidaran els ulls
quan joves estudiants
es manifestin curulls
amb les banderes brillants.
Quan els enginyers calmes
es nuïn negres mocadors
i encenguin focs en balmes
de torrents transformadors.
Se us perdrà el coneixement
quan pares prou enfitats
de la llei d’ensenyament
eduquin amb llibertats.
Quan obrers amb barricades
construeixin nous camins
nacions socialitzades
lliures a fora i a dins.
REVOLTA I VOLTA 