Ara que ja no puc més
ara que no puc pagar
ni el menjar que m’omple,
renego de tants anys
adulant els gràcils cants
que han generat tots ells
polítics, també banquers.
Ara que ja no puc més
ara que no puc pagar
ni els estudis dels fills,
espero que la justícia
enfonsi els ulls cruents
en nits d’insomni, malícia.
Ara que ja no puc més
ara que no puc pagar
ni l’aigua que manté viu,
em pregunto el destí
si m’hagués rebel·lat abans
a temps per refer el camí.
El mapa damunt la taula
prou disposats a xerrar:
recels escrits a la faula
que ens donen per a demà.
Volen somnis trossejats
una terreta dividida
llibres espanyolitzats
una pàtria esquifida.
Sou només serps escuades
sangoneres del mal
de terres conquistades
filles del feroç capital.
Se us obriran les pells
quan moltes dones s’agitin
per reclamar a rampells
que les lleis no les limitin.
Quan als capvespres d’estiu
els pagesos ja no seguin
pel preu que els extingiu
i els crits de lluita cremin.
Se us buidaran els ulls
quan joves estudiants
es manifestin curulls
amb les banderes brillants.
Quan els enginyers calmes
es nuïn negres mocadors
i encenguin focs en balmes
de torrents transformadors.
Se us perdrà el coneixement
quan pares prou enfitats
de la llei d’ensenyament
eduquin amb llibertats.
Quan obrers amb barricades
construeixin nous camins
nacions socialitzades
lliures a fora i a dins.
Sota incomunicació,
s’ha vist una llum plena
—sota el precís camí del sol
que tota lluita enlluerna.
Ha passat per les mans buides
d’un pagès de l’illa major
on s’hi ha reflectit l’essència
del puny ferm de rebel·lió.
Així ha succeït en la sorra
de l’arada que ha llaurat
empesa per vents perennes
cap a la mar s’ha endinsat.
I ha remogut bancs d’arena
a dalt i a baix del litoral
ha creat dunes senceres
d’on es veuen els canyars,
o més terra erosionada
i a prop muntanyes de sal
amb miners i peons d’obra
que s’escampen per tot igual.
Des del sud a la part alta
entre ells remuguen del passat
i se saluden l’un a l’altre
en frases en català.
M’inclino cap a la carena
on hi passa el vent del nord,
els arbres esquius aprenen
la brisa de terres que jeuen
damunt de la neu d’hivern
i ells sensibles desprenen
un càlid llarg xiulet fi,
esquerp de cap nou destí,
més enllà dels camps de la plana
on hi cau el sol eixut,
pensarós en altres cases
sense el secà del sud.
On la llengua es declina
amb llàgrimes entre les rases
per vèncer l’oponent absurd.
També més enllà del mar
per altres barroers ports
s’hi albiren terrasses plenes
d’odi present i d’odi fort,
per encendre la carretera
i maltractar l’antic nom.
No tinc pàtria per tanta ofensa
ni banderes en suport del dolor
al revés, foragiten esperances
d’un nou estat ennegrit per la por,
intolerant en promeses socials
barroer en la misèria plena
cínic quan adverteix a la gent
indecent, hàbil en furgar la pena.
No tinc pàtria per a la injustícia
ni himnes en honor als traïdors,
perquè no ens cal país per combatre
contra el setge dels lladres opressors
tots aquells que fomenten la gana
que esclavitzen els amors i els sous
amos, senyors que la terra escanyen,
per a ells no calen països nous.
Se silencien les armes,
i corren per camins
que voregen el congost
mentre el riu davalla
vermell de sang i calla.
Que dels soldats ha brollat
per assolir algun detall
per escanyar algun estat
per enfonsar a l’enemic.
A la riba una flor groga
empolsina el tendre record
que jamai no estarà en voga
de la glòria escampada,
dels gestos virils enormes
de la pàtria i de l’enyor.
Escuts empesos per la dinastia
aturen cops funestos, traïdors
que llança el poble amb gosadia
herència nascuda de dictadors.
Ni la tosca lluita que emfasitzem
derrocar l’esclavatge de la vida
ha suportat el cant ètic, blasfem
que empaita la rosa que és ferida.
El cèrcol pel qual ens emboteixen
servirà per desllorigar xavalla
que ens ha empobrit els qui delinqueixen
i assumir cap drets la darrera batalla.
Les sentències desproporcionades
emparades per governs deshonrats
sofismes i arengues desmesurades
broten en les intel·lectualitats.
Així deixareu plenes les vitrines
que s’omplen amb honors als vencedors
—poble, escolteu els clams de les doctrines
promocionades pels grans dictadors.
Teoremes que amb els anys
han teixit eixams, teranyines
que prou es confonen amb els danys
escampats com vulgars medicines,
a cada casa hem pres en excés
i hem acceptat com a correcte
indigents escarnis d’un procés
que hem enaltit com a perfecte.
Vestigis, pàtries orgulloses
que equiparen el cel i el sol
serren els boscos de la supèrbia
per fer-se uns taüts de gran dol.
Les glòries d’aquella conquesta
han irromput en ranci estol
com en temps de la gesta
sembraren l’odi espanyol.
Planto al damunt del barri
una planta que ha de florir
de suaus pètals magenta
amb tiges sense esclafir,
viurà llargues temporades
sota els raigs més calents
si els veïns se n’ocupen
embellirà en tot moment.
—Per podar-la feu reunió
per decidir quina banda
cal escapçar-la millor
i cada nova temporada
renaixerà més arrelada.
—Si delegueu la feina
de temps lliure fruireu
però vindran jardiners savis
coneixedors de grans flors
que sulfataran la planta
sense fer cap petició
faran i desfaran com mana
la veu que a tots ens espanta.
Diu que només ella té raó
obviareu les vostres tasques
i reaccionareu amb por,
i abandonareu la planta
sota la nova protecció.
I aquí canviarà tot.
Renegareu d’algun brot
us emprenyareu en ser pocs
mentre les noves filles
i fills que us han arribat
preguntaran sense recances
per qui us té dominat ,
la planta es farà minsa
canviarà de colors,
i els jardiners que la vetllen
demanaran elecció
si per tant, voleu guants liles
o taronges per això,
per mantenir la planta
amb diversa indumentària
però amb el mateix guió,
mentre des de la finestra
amb crits us defensaríeu
per esmicolar el dictador
que us apareix a la cuina
o al televisor del menjador.
REVOLTA I VOLTA 