M’inclino cap a la carena
on hi passa el vent del nord,
els arbres esquius aprenen
la brisa de terres que jeuen
damunt de la neu d’hivern
i ells sensibles desprenen
un càlid llarg xiulet fi,
esquerp de cap nou destí,
més enllà dels camps de la plana
on hi cau el sol eixut,
pensarós en altres cases
sense el secà del sud.
On la llengua es declina
amb llàgrimes entre les rases
per vèncer l’oponent absurd.
També més enllà del mar
per altres barroers ports
s’hi albiren terrasses plenes
d’odi present i d’odi fort,
per encendre la carretera
i maltractar l’antic nom.
REVOLTA I VOLTA 